LA LLOLL
He ballat una sardana, a la plaça de braus de Marbella amb la Lloll Bertràn.
L'estiu del 1975 jo acavaba d'entrar a ballar amb els grans de l'Esbart de Rubí. Ja portava des dels 10 anys ballant amb els infantils. I amb 15 anys acabats de fer, va venir l'Albert Sans a fer la seva visita anyal a les categories inferiors, per descobrir nous talents. I al cap d'uns dies, l'Eugeni Estrada, que ballava amb els grans i feia de mestre dels infantils, em va dir que si volia passar als grans...Va ser fantàstic.
Això volia dir, anar deixant els petits... (encara vaig ballar 2 ó 3 cops amb ells) i en lloc d'assajar dissabtes a la tarda, seria els dimarts i dijous a les 10 del vespre.
Cap al setembre, amb uns mesos de rodatge, l'Albert Sans ens va dir que a l'Esbart d'Igualada necessitaven un parell de nois per acompanyar-los a ballar "La Marina" a Marbella, a un Festival Internacional, l'Europeade..
I com jo no tenia feina encara m'hi vaig apuntar.
Total que el Josep Velasco i jo ens vam embarcar amb l'autocar de l'Agrupació Folclòrica Igualadina, després d'haver anat a assajar a Igualada alguns dies, i cap a Marbella falta gent !
Allò era una trobada internacional de grups folclòrics, que es feia cada any a un lloc d'Europa.
Hi ha via gent de tot arreu, ja us podeu imaginar.
Vam estar 3 dies allotjats en uns apartaments d'un edifici grandiós de Sofitel, empresa que acavaba de fer fallida, vora la platja entre Marbella i Torremolinos.
I allà vaig conèixer a la Lloll.
Ballava amb l'Esbart i era la més coneguda, divertida i animada de tots. Era com la mascota.
Tenia i té una personalitat exhuberant, amable, esbojarrada i agradable...tot extrovertida i encoratjadora. Ningú que està al seu voltant deixa de quedar impressionat. Respira energia i bon rotllo pels quatre costats.
La recordo, entre d'altres coses, a la piscina, on mentre tothom portava el banyador i el biquini, ella es va posar un banyador d'època, d'aquells antics de principi de segle, amb mànigues i pantalons fins a mitja cama. I crec que amb una còfia i tot.
A la fí, després de fer el mandra durant dos dies al complex d'aquest hotel, i assajar el ball, no sé que va passar, que només vam actuar la última nit, a la plaça de braus, amb tots els grups, i vam ballar una sardana..!!
D'aquest viatge, a part de l'amistat amb la Lloll, que mai hauré acabat d'agraïr i valorar, em va quedar el meu primer enamorament.
Em vaig enamorar d'una noia més gran. Jo tenia 15 anys i ella crec que 18. La Marina Valiente (si m'està veient, un petò ben fort ! ) va ser el meu primer amor. Després vaig decidir que havia sigut el meu amor platònic.
I també, a la tornada a l'autocar, una noia, la Carme romero, es va asseure al meu costat i vam fer el viatge de tornada juntets, dormint i ella amb el seu cap sobre les meves espatlles. Jo no em vaig moure en tot el viatge per destorbar-la i va haver-hi un moment , en que, emocionat i trasbalsat, li vaig fer un petò als seus cabells,...!! I fins i tot després em vaig disculpar i ella es va posar a riure...
Però a la Marina Valiente encara la vaig recodar molt temps, i la recordaré sempre. Però el que fa la distància i el temps, que tot ho cura...
I encara em va quedar un altre moment gloriós.
L'amistat amb els d'Igualada va durar un temps, en que ens enviàvem postals per Nadal (en guardo un parell de la Lloll).
I un dia que nosaltres, els de Rubí vam anar a ballar a Igualada, un cop acabada la funció, i mentre estàvem als vestuaris, van pujar un munt de noies a l'escenari tot cridant : "Albert,...Albert !!!!" amb accent anglés, és a dir, "Jalbert..." ( per que s'ha de dir que aquest va ser el meu nom aquells dies a Marbella, per diferenciar-me d'un altre Albert ballarí dels d'Igualada. El nou nom me'l va posar la Lloll).
I tothom de Rubí, estranyat demanant-se qui coi era aquell Jalbert que cridaven... Fins que vaig sortir a fora i totes em van abraçar ( la Carme, la Lloll, la Marina,...) i vaig tenir el meu minut de glòria.
Vet-ho aquí.
L'estiu del 1975 jo acavaba d'entrar a ballar amb els grans de l'Esbart de Rubí. Ja portava des dels 10 anys ballant amb els infantils. I amb 15 anys acabats de fer, va venir l'Albert Sans a fer la seva visita anyal a les categories inferiors, per descobrir nous talents. I al cap d'uns dies, l'Eugeni Estrada, que ballava amb els grans i feia de mestre dels infantils, em va dir que si volia passar als grans...Va ser fantàstic.
Això volia dir, anar deixant els petits... (encara vaig ballar 2 ó 3 cops amb ells) i en lloc d'assajar dissabtes a la tarda, seria els dimarts i dijous a les 10 del vespre.
Cap al setembre, amb uns mesos de rodatge, l'Albert Sans ens va dir que a l'Esbart d'Igualada necessitaven un parell de nois per acompanyar-los a ballar "La Marina" a Marbella, a un Festival Internacional, l'Europeade..
I com jo no tenia feina encara m'hi vaig apuntar.
Total que el Josep Velasco i jo ens vam embarcar amb l'autocar de l'Agrupació Folclòrica Igualadina, després d'haver anat a assajar a Igualada alguns dies, i cap a Marbella falta gent !
Allò era una trobada internacional de grups folclòrics, que es feia cada any a un lloc d'Europa.
Hi ha via gent de tot arreu, ja us podeu imaginar.
Vam estar 3 dies allotjats en uns apartaments d'un edifici grandiós de Sofitel, empresa que acavaba de fer fallida, vora la platja entre Marbella i Torremolinos.
I allà vaig conèixer a la Lloll.
Ballava amb l'Esbart i era la més coneguda, divertida i animada de tots. Era com la mascota.
Tenia i té una personalitat exhuberant, amable, esbojarrada i agradable...tot extrovertida i encoratjadora. Ningú que està al seu voltant deixa de quedar impressionat. Respira energia i bon rotllo pels quatre costats.
La recordo, entre d'altres coses, a la piscina, on mentre tothom portava el banyador i el biquini, ella es va posar un banyador d'època, d'aquells antics de principi de segle, amb mànigues i pantalons fins a mitja cama. I crec que amb una còfia i tot.
A la fí, després de fer el mandra durant dos dies al complex d'aquest hotel, i assajar el ball, no sé que va passar, que només vam actuar la última nit, a la plaça de braus, amb tots els grups, i vam ballar una sardana..!!
D'aquest viatge, a part de l'amistat amb la Lloll, que mai hauré acabat d'agraïr i valorar, em va quedar el meu primer enamorament.
Em vaig enamorar d'una noia més gran. Jo tenia 15 anys i ella crec que 18. La Marina Valiente (si m'està veient, un petò ben fort ! ) va ser el meu primer amor. Després vaig decidir que havia sigut el meu amor platònic.
I també, a la tornada a l'autocar, una noia, la Carme romero, es va asseure al meu costat i vam fer el viatge de tornada juntets, dormint i ella amb el seu cap sobre les meves espatlles. Jo no em vaig moure en tot el viatge per destorbar-la i va haver-hi un moment , en que, emocionat i trasbalsat, li vaig fer un petò als seus cabells,...!! I fins i tot després em vaig disculpar i ella es va posar a riure...
Però a la Marina Valiente encara la vaig recodar molt temps, i la recordaré sempre. Però el que fa la distància i el temps, que tot ho cura...
I encara em va quedar un altre moment gloriós.
L'amistat amb els d'Igualada va durar un temps, en que ens enviàvem postals per Nadal (en guardo un parell de la Lloll).
I un dia que nosaltres, els de Rubí vam anar a ballar a Igualada, un cop acabada la funció, i mentre estàvem als vestuaris, van pujar un munt de noies a l'escenari tot cridant : "Albert,...Albert !!!!" amb accent anglés, és a dir, "Jalbert..." ( per que s'ha de dir que aquest va ser el meu nom aquells dies a Marbella, per diferenciar-me d'un altre Albert ballarí dels d'Igualada. El nou nom me'l va posar la Lloll).
I tothom de Rubí, estranyat demanant-se qui coi era aquell Jalbert que cridaven... Fins que vaig sortir a fora i totes em van abraçar ( la Carme, la Lloll, la Marina,...) i vaig tenir el meu minut de glòria.
Vet-ho aquí.
