PILAR

LA PILI

PRIMERA PART

8-1-2007

El dia 30 de setembre, al vespre, passades les nou, el Josep Maria ens va trucar per telèfon, per dir-nos que la Pili 

estava molt malament, a les últimes. Que era a l’hospital per fer-li transfussions de sang i que la cosa no duraria gaire.

Que s’estava morint.

Després s’hi va posar la Núria , i quant vaig deixar el telèfon, no sé que em va passar.... 

Vaig començar a plorar com una magdalena. Amb totes les ganes del meu cos i com feia temps que no plorava. 

La Madrona, que era a la seva habitació acabant els deures, em va veure i va còrrer a abraçar-se amb mí, i posar-se a plorar també. Vam estar així, asseguts al seu llit, plorant tots dos, uns 4 ó 5 minuts llarguíssims.... No va caldre dir-li res. Pel poc que havia sentit de la meva conversa al telèfon, ja ho va endevinar tot. Va ser un d'aquells moments que m'agradaria haver viscut amb el meu pare, per recordar-lo tota la vida. Segur que ella ho recordarà. Fins i tot la Queralt, que ja era al llit, però encara no dormia, va venir a queixar-se per que estava sola i es va quedar parada de veure'ns...I no va dir res.

I el primer que li vaig a dir a la Madrona va ser: ' Encara no s'ha mort...'

Recordo un altre moment, ja fa molts anys. Potser ja ho explicat per que sempre explico el mateix i em repeteixo molt.

La Núria i jo, quant ja viviem a Cornellà, teníem uns amics, una parella de Rubí, amb els que sortiem molt sovint. Van voler tenir fills aviat i quant és va quedar embarassada es van posar molt contents.

Vam viure tota la gestació amb ells, preparant la casa , l'habitació, la robeta, etc....

Als nou mesos, una tarda, ens truca una germana seva... el nen havia nascut, però s'havia mort a les poques hores, d'alguna compliació interna... Amb prou feines el van poder veure. Just després de la trucada, vaig agafar el metro per anar a estudiar a Barcelona. I allà al vagó, vaig agafar un full en blanc i a sobre la carpeta em vaig posar a escriure una carta a ells. No em va donar temps, i la vaig acabar a classe, sense fer cas de les explicacions del professor. Encara la guardo amb el sobre tancat i tot. No la vaig enviar. Però me la sé de memòria. No entenia com naixement i mort podien estar tant junts en el temps, com podia ser que el principi de la vida anés seguit inmediatament de la mort. Només ho podia entendre, acceptant que la mort és una part més de la vida. Que la vida és nèixer.... i morir, també.I si Déu era la vida,.... també era la mort. En fí, res d'original.Llisquem per un gran tobogan, sense aturador, i al final ens fotarem una hòstia....!!!

Aquest camí, com tots, acabarà

en un estimball clar, sense paraules, 
ni desitjos, ni vent.
L'ombra benigna d'algun ocell 
em farà companyia, 
perquè el record no sigui 
una feixuga disbauxa de claror,
i en tindré prou amb no dir res 
per sentir el fosc embruix 
del buit immens que tot ho purifica . 
M.Martí i Pol

SEGONA PART

Aquest diumenge a la tarda, al Tanatori, parlant amb la mare de la Pili, ens va dir que estava molt agraïda que fòssim allà els seus amics, per que la Pili n’estava molt dels seus amics, i que per ella representaven molt. I va dir: “És que los amigos no se hacen en un dia...”

I em va fer pensar.

Precisament, una estona més tard, “els amics” vam encetar una conversa curta sobre el sentit de la vida, sobretot, en casos com aquest.

No parlaré ara ni serè jo qui faci un discurs sobre qui som, d’on venim i cap a on anem....

Potser la vida en sí mateixa no té sentit, no ho sé.

Vegetar, no té cap mèrit ni porta enlloc.

El que té sentit de la vida, és el que sigfnica en quant a relació amb els altres.

Viure és relacionar-se , conèixer i progressar.

Si sense el coneixement no hi ha progrés, sense el “reconeixement” de l’altre tampoc hi hauria evolució ni revolució...(mecachis, ja he dit que no parlaria rés d’això ! ).

I vet aquí el que vaig pensar:

Transitar per la vida significa relacionar-te, bàsicament amb tres grups de gent:

La família, el grup més important i fonamental. El que et veu nèixer, crèixer i morir...

Per sort o per culpa de la família, éts com ets. La teva personalitat es forja en el sí d’aquest grup heterogeni però lligat per uns vincles especials.

Però a la família no la tries. Te la trobes. “És lo que hay...”

Amb l’excepció de la teva pròpia família, la que tu vols formar, amb una persona per compartir la vida i multiplicar-vos...

Un altre grup, seria el de les relacions oficials, el de la feina.

Els teus companys, també són els que són, i no els tries. I malgrat la diversitat, hi comparteixes moltes hores de la teva vida.

I finalment, els amics.

I aquest sí que els tries.

I si la família, ho és des de el primer moment de nèixer, i els de la feina, són companys teus des de el moment en que firmes el contracte de treball... els amics, costen d’aconseguir.

Primer són saludats, després coneguts i més tard, amics.

I amb una mica de sort, i amb temps, bons amics.

Estic content que la Pili em vagi triar com amic.

Malgrat quasi ser l’últim en incorporar-me(en un principi només era el marit de....) al final ja tenia nom.

Crec que tots estem contents de ser els amics de la Pili.

Que ens hagués triat.

Malgrat que mai saps que fer en casos difícils, ni si fas prou o massa.

No saps mai si acabes sent un bon amic. Ni que cal fer per ser-ho.

Però sí que sé que tots hem perdut una bona amiga....

Per que els amics no es fan en un dia...

TERCERA PART

Quant era petit em deien que resés força a la Mare de Déu i als Sants, per que intercedissin davant Déu Nostre Senyor.

Si funciona, pot ser l’hòstia, i si no sempre pots dir que Déu tenia altre feina que escoltar-te.

Malgrat tot, sempre m’he recordat d’això, i a vegades he fet cas.

Sobretot arran de la mort de persones que sé que resaven i creien en Déu, com la meva àvia o els meus sogres.

Sempre he pensat que si mai m’ha passat res és per que hi ha gent que resa per mí ( per que m’ho diuen). I en tots els cotxes sempre he portat un imánt amb la imatge beneida de Sant Cristòfol que em va regalar la meva àvia. I a més, una cinta lligada al seient, passada pel Pilar de Saragossa, que ens va regalar la Lídia, la nostra cangur.

Algun cop quant m’he trobat en un embolic, i estava deseperat, he pensat en alguna d’aquestes persones, sobretot en la meva sogra, i els he dit: apa, podrieu tirar-me un cable, si no, no m’en sortiré... I generalment ha funcionat. Allò que buscava ho he acabat trobant.

Avui, dimecres dia 10, hem sortit corrents del cole, per anar a l’Escola de Música. Com que tenim poc temps, anem en cotxe. Aquest cop anavem, la Madrona, la Queralt i dos amigues més. És a dir, quatre nenes, el cotxe ple.

Anavem justos de temps. A l’arribar a la Plaça de Catalunya, ens hem adonat que una de les portes del darrera, on anaven les nenes s’havia obert una mica. Com que no em podia parar, necessitava trobar una plaça d’aparcament urgentment. Això era complicat per que la meitat de la zona blava està ocupada per unes obres. Si no trobava lloc aviat, volia dir començar a donar voltes i arribar tard a les classes, o bé deixar el cotxe mal aparcat per acostar-les a l’escola corrents. En fí, un follón.

De cop, he pensat en la Pili, i sense demanar-li expressament he pensat que estaria bé que jo pogués trobar un lloc de seguida. I just girar la cantonada, patapam...!!! un magnífic espai a la zona blava. Just davant la màquina de pagar. I hem arribat a temps.

No s’ha d’abusar d’aquestes ocasions.

Us recomano que només ho feu de tant en tant, per que si no es desfarà l’encanteri.

És magnífic tenir algú que vetlla per tú.

Crec que hem guanyat una bona intercesora, i que podem estar tranquils.

Hi ha algú que cuida per nosaltres davant Nostre Senyor
.