No sé si va existir la JOBAC

L’altre día, el dissabte 16, durant la trobada de la JOBAC, em van venir al cap, altre cop, alguns dubtes.

Em va quedar la impressió de que hi havia alguna cosa que no s’havia explicat, una mena de conxorxa, de complot o un pla predeterminat per fer “desapareixer” la JOBAC.

Els tres comediants, a dalt de l’escenari, posant en dubte la mateixa unió amb la JOC i fent broma: “Però si teniem el doble de militants que la JOC…!!!”

I el Joan Enric, dient que no hi estaba pas d’acord, i que “la vam cagar….” (si això surt al youtube li enfonsen la carrera).

Ja sé, el Joan Enric ho va dir: ell era més FEJOCISTA, dels d’abans de la guerra (com el meu sogre) i  més partidari de “creients però compromesos” que no pas de “compromesos però creients”.

I la política. “Con la política hemos topado…” que podía haver dit aquell, perque amb l’esglèsia ja hi comptàven.

És un mite o una llegenda, que la JOBAC era més de parròquies i la JOC estaba més polititzada?

Era aquest el problema? Fer política?

Potser he vist massa pel·lícules I tot és més senzill, I no cal buscar tres peus al gat.

Però llavors tot hagués sigut més fácil.

La JOBAC no hagués durat tants anys, o no s’hagués batejat amb aquest nom, i de seguida s’haurien fet grups de RdV integrats a la JOC, que no ho oblidem, ja existía.

Per què fer-ne una de nova?

Per què començar de zero, i reinventar-ho tot?

En el llibre, la Laura Cuscó diu, referint-se al procés d’unió :”Avui la JOBAC no ha mort. Va nèixer del radicalisme de la JOC, ha evolucionat i ara es diu JOC, tal com es volia dir des del principi. (els subratllats a partir d’ara seran sempre meus) Les intuicions i opcions de la JOBAC es mantenen i es conserven.” (p. 164).

De debò la JOBAC va ser una JOC sense la JOC? Per què no es va aprofitar aquest moviment?

Per la política? Per les parròquies?

Eren aquestes les 7 diferències?

.

M’he tornat a llegar el llibre per si en treia alguna cosa, o podía llegir entre línees.

J.Carrera Planes diu : “El procés apuntat havia donat lloc a dos moviments paral·lels. La JOBAC s’havia preparat per ser la succesora de la JOC, però heus aquí que l’antecessora reviscola. Així resulta que per por de quedar-se sense JOC, n’hem tingut dues.” (p.164)

És a dir, l’evolució natural faria que la JOBAC ocupés el lloc de la JOC, però per alguna raó, l’animal ferit es llepa les ferides i no permet que el seu succesor el substitueixi. Li sap greu, no ho vol, ni ho suporta i se n’aprofita i acaba devorant el seu fill.

En algún moment del llibre (ara no m’ho feu buscar) es diu que l’opció per la clase obrera podía possar en perill l’esperit del Moviment.

Carai.

Jo no tinc, ni tenia en aquell moment, la sensació de fer res incongruent, ni diferent, entre fer les reunions a la Rectoria del meu poble, veient, jutjant i actuant, i i anar a una manifestació sindical, per reivindicar uns drets.

Tot formava part del mateix camí I objectiu. El de les 3 opcions: era jove, era creient i era treballador.

Tot en un. I un  en tots.

Com l’Esperit Sant o els 3 mosqueters.

I no podia deixar de fer una cosa sense deixar de fer-ne un altre. O millor dit, una cosa em portava a l’altre. Era inevitable:  si feies opció per Jesucrist, feies opció pels treballadors, i a sobre si eres jove, ja ho tenies fet.

Potser per que vaig simultanejar el grup de RdV, amb un grup de militants de base, allà a Rubí, simpatitzants de Cristians pel Socialisme (amb aquella creu feta amb dos punys creuats) que vaig entendre que el missatge de Jesucrist era el de “ a cadascú segons les seves necessitats” (Fets dels Apostols i Karl Marx).

De tota manera, estic tranquil i ara entenc per que m’hi trobava bé a la JOBAC : “En aquest sentit (la JOBAC) va demostrar que a través de la pedagogia de la fe era possible optar per la classe obrera, arribar a la militància i al compromís.”  I afegeix “Un altre desafiament de la JOBAC per evangelitzar des de l’opció de la classe obrera, fou la incorporació dels joves cristians dins de la comunitat de l’Esglèsia....Forjar l’Esglèsia a l’interior de la classe obrera no era una tasca fàcil ni ràpida de fer, sinó que demanava un llarg procés i una evolució per superar diversos obstacles. L’objectiu era redreçar la situació de l’Esglèsia des de dins i aconseguir la unitat dels cristians per a la construcció d’un ordre social més just i humà.” (p. 170).

Primer: Gràcies, per venir-me a buscar.

Segon: Déu n’hi do! No ens hi posavem per poc.

Potser tot va ser un miratge. Potser la JOBAC no hauria d’haver existit mai.

Potser va ser un malentès. O una mala interpretació.

Potser la resolució del misteri, cal buscar-la al principi de tot, i no pas en els moviments posteriors estratègics de fusió.

Potser està aquí el desllorigador.  En el principi i no pas en l’any 1992, el de la “unió”?

Ja ho diuen les Sagrades Escritures: és en el Principi  on hi havia la Llum.

O alguna cosa semblant.

Per on comença tot?

Que pretenia l’Hortet? Era ell, la “X” de tot aquest muntatge?

Veiem-ho.

Cal no oblidar que el germà d’en Josep Hortet, iniciador de tota aquella colla de nous capellanots, era en Joan Hortet, president de la JOC...!  Per tant, res no era fortuit.

En les actes de les reunions a la Sagrera de l’any 1973, embrió dels nous grups de RdV, es diu: “Per a nosaltres hi ha un interrogant que queda penjat: qui s’interessa per l’evangelització de molts joves de la classe obrera que passen de Déu, de Jesús, de la fe i que ‘no saben quin és el seu lloc a la vida’? Creiem que avui no hi ha un plantejament seriós per part de l’Esglèsia per a respondre això. La mateixa JOC falla en aquest punt.Ara per ara, les parròquies sols acullen aquells joves que ja es `plantegen mínimament la qüestió de la fe, o de molts joves que han estat guiats pels seus pares a la catequèsi.” (p. 41).

I en Joan Enric, insisteix, en que es pren “la via d’uan  refundació del moviment especialitzat des d’una perspectiva més oberta a la parròquia, més present a la litúrgia i més d’anunci explicit de la fe, que de fet és la bona escola de la JOC, però que s’havia perdut...” (p.42).

I més endavant, de forma concluent, en Josep Soler diu: “En aquell moment ja s’anava configurant uan realitat de joves de classe  obrera...L’única consciència que els identificava era el concepte de barri. Nosaltres consideràvem que, a les noves generacions de joves, els barris els configuraven molt. Aquesta realitat va suposar un enfrontament ideològic amb la JOC. Quan nosaltres anàvem a dialogar amb els de la JOC per entrar dins del moviment,..., ells no acceptaven que en lloc de consciència obrera els nostres joves tinguèssin consciència de barri.” (p.49).

I per reblar el clau, sentencia: “L’altre enfrontament amb la JOC va ser per motius de mètode: nosaltres connectàvem amb joves de parròquia. La JOC havia quedat tant reduida que s’havia convertit en molt purista. No hi ha via possibilitat de diàleg.” (p. 50).

Es pot dir més alt, però no més clar.

La JOC havia perdut una cosa.

I la JOBAC, la va trobar?

Quin era aquest tresor tant cobdiciat, que tothom després va envejar?

No ens van voler, i després ens van flirtejar, ens van seduir, i ens van empassar.

Per tant, el problema no va ser la fusió. El problema va venir des del principi, des del mateix naixement de la JOBAC.

La JOBAC, tal com va nèixer potser ja estava predestinada a fer una feina i desaparèixer?

Va ser un fill no desitjat?

Fàbriques, obrerisme, versus parròquies,i ep.... cal no oblidar, els grups de Confirmació.

Al Baix Llobregat, en Fisa, en Grané i companyia, van iniciar-se també en grups  de RdV comarcals, sorgits també de les parròquies. De joves acabats de confirmar o en procés de fer-ho, mitjançant els grups de catequèsi de confirmació.

Els famosos Aplecs del Baix Llobregat (ho sento però jo vaig “nèixer” aquí i algú ho havia de dir...)

Era una realitat paral·lela a la que sorgia als barris de Barcelona.

I que de forma molt més natural i lògica van acabar confluint a la JOBAC.

Per que eren realitats similars.

Potser tot hauria d’haver sigut diferent.

Ja ho hem dit, potser no hauria d’haver existit mai.

Tal com diu en Josep Maria Domingo al llibre, “una intuició, o l’Esperit Sant” va fer que la JOBAC existís.

Però, va ser la JOBAC, un espai entre JOCS?

Un parèntesi?

Després de tot això, em queden dues qüestions:

-Si la JOBAC, era com una JOC sense JOC, semblaria lògic que un dia desaparegués.

Però, podria haver continuat la JOBAC?

Per que no va absorvir la JOBAC a la JOC? Si la JOC estava il·legalitzada, era clandestina i els seus objectius no quallaven...i la JOBAC es va expandir tant, (potser va morir d’èxit?) per que va acabar cedint?

Era tant el pes de la Història, com per no voler deixar perdre el copyright del nom reconegut internacionalment? No es podria haver extés un nom nou a tot el món, que fos la JOBAC?

-I segona qüestió, i inevitable.

Si això és cert, qui va tenir interès en iniciar el procés de fusió?

Qui se’n va beneficiar?

Ja se sap, que en els crims, sempre s’ha de buscar el beneficiari.

Amb la Núria ho hem comentat aquest dies.

Fa 20 o 30 anys, a les Parròquies hi erem nosaltres. Feiem Misses Joves, feiem Esplais, feiem Grups de Confirmació, i donàvem una imatge d’Esglèsia, viva, lliure i compromesa.

La JOBAC va saber mantenir aquest bagatge i aprofitar-ho, i a través de la iniciació i després la militància, feia sortir als joves al carrer, cap a una realitat de pobresa i senzillesa, que calia transformar amb lluita i esforç.

I aquest era la “política” de la JOBAC.

I la JOC, ja ho hem vist, no volia gent “de” les parròquies, ni “a” les parròquies.

Ara, qui hi ha a les Parròquies?

Neocatecumenals, pentecostals, adventistes del setè dia, i opusdeistes.

Fan una catequèsi, que fa vergonya aliena. Ensenyen un Déu, que fa por. Parlen de l’infern i del dimoni. I viuen als núvols i no toquen de peus a terra.

I canten també.

Però no fan cap “pas endavant”.

Ans al contrari.

S’atreveixen a fer misses en llatí.

Hem marxat de les Parròquies i algú les havia “d’okupar”!

Potser ens hauriem de descongelar.

El problema és que, com deia el Soriano,s’ha trencat la cadena del fred.

No ens vam congelar prou bé.

I ara no estem en condicions.

...............................................

Albert.